(Escrit publicat al llibre de les festes de la Puríssima Xiqueta del any 2011)
ELS PRIMERS CONTACTES AMB L´AIGUA SORGIDA DE LA TERRA.
Fins a finals de l'any 1968, a Benissa, a més de les cisternes que cada casa tenia, i en les què s'acumulava l'aigua de pluja, hi havien altres formes d’abastament que completaven les distintes necessitats, que no eren moltes, sobretot pel fet que la rentadora, la dutxa, i el wàter amb cisterna no estaven instal•lats, i fins i tot podríem dir que no eren coneguts per la població en general.
Per a complementar les necessitats d’aigua, existia la figura de “l’aiguader”. Aquest, s'havia especialitzat en el transport d'aigua des de les fonts fins a la població, i anava oferint el producte pels carrers. La càrrega la portava una burra als seus lloms amb un artefacte que anomenaven “anganells”, i en el seu interior, encaixats, estaven els cànters plens d'aigua.
La meua iaia, la “iaia” Àngela i la meua tia Rosita, al meu parer, tenien tres creençes clares que eren: la Puríssima Xiqueta, el metge Juan Burguera i l'aigua de la font d'Orxelles.
Aquestes dos dones eren unes assídues de la font d'Orxelles. Dos vegades per
setmana com un passeig, amb les seves garrafes de vidre verd recobertes de canya fina trenada, anaven a la font. L'aigua era per a beure; no sé si creurien que tindria propietats curatives, però l'aigua d'Orxelles no faltava en sa casa.
Jo era un xiquet a qui li agradava anar a casa de la seua iaia, seia en el taller de sastreria del seu oncle i mantenia una conversació amb ell i la tia Rosita, mente els meus ulls es dirigien a les boniques hortènsies que sempre hi havien i hi han en el balcó. Per això, alguna que una altra vegada, coincidia que aquestes dos dones se n’anaven a la font d'Orxelles i jo me n'anava amb elles.
Em costava un poc decidir-me a anar, a causa de l'estat del camí, que era molt llarg, pedregós i costerut, però d'altra banda, gaudia de la companyia de les dos i, a més, gaudia de les distraccions que teníem pel camí.
La meua iaia i la tia Rosita aprofitaven l'eixida per a fer alguna compra i en passar pel carrer Ample (carrer sant Josep), era més que probable que entraren en la botiga de Ramiro. Allí, la seua dona Marieta Capó, venia amb molta gràcia una verdura molt fresca i molt ben presentada. A mi, en aquell moment m'agradava poc la verdura, cosa que d'altra banda, no era estrany donat que ja se sap que a la joventut les verdures poques i lluny.
Seguint el camí cap a la font podíem passar per la botiga del tio Pepe “El Rull”, que era, també, la botiga on ma mare comprava quasi tot el que feia a falta a casa per a menjar. Els súper-híper, no existien, i tampoc es comprava per a tota la setmana. La compra era diària, es comprava cada dia el que feia falta. Aquesta assiduïtat era el que enfortia els llaços del veïnat. Tots sabien de tots i l'ajuda, la companyia i el suport estaven sempre presents. Hui en dia, porta amb porta, poden viure dos famílies i desconéixer-ho tot absolutament entre elles. Jo em quede amb la primera opció, encara que difícilment podríem recuperar en l’actualitat eixe temps passat.
 |
| La Costereta del Convent |
El tio Pepe “El Rul” era per a mi una persona molt coneguda perquè a més de la botiga, al cap del carrer, també tenia davant de ma casa, una cotxera on durant un temps va tindre un galliner, i al llarg del temps hi anava aparcant els diferents vehicles que es comprava.
Amb el temps eixa cotxera la va heretar la seua filla Paquita. El seu marit, Paco “La Parra”, va seguir amb la tradició i tenia allí una sèrie de vehicles antics que anava polint cada dia en companyia del seu fidel gos King.
Fins que vaig distingir el que eren els graus de consanguinitat, creia que la família del tio Pepe “El Rull” eren família meua, ja que la relació era de molta proximitat. La seua dona, la tia Francisca, i la seua germana, la tia Concha, eren germanes del franciscà pare Zacarías, el nom que té el meu carrer. Aquest, va ser assassinat en la guerra insensata de 1936.
Recorde molt bé que la primera televisió que vaig veure, va ser en sa casa on vam poder viure la retransmissió de la boda de Balduino i Fabiola, reis de Bèlgica, el dia 15 de desembre de 1960. Tenia, per tant, dos anys d'edat.
Pasqualeta “El Rull”, hereta la botiga dels seus pares, la botiga del meu carrer, la botiga on jo aniria milers de vegades. Casa “El Rull”, era el centre d'avituallament del barri del Convent.
 |
| Alguns de la Costereta del Convent |
El carrer d’Orxelles era entonces, el carrer de la Santíssima Trinitat. Hi havien allí dos parades, una era la fusteria del tio Ángel “la gata” (encara que els seus fills són coneguts pel malnom “Marto”), ja que si es trobava en la porta de la seua fusteria, sempre tenia conversació i un llapis darrere de l'orella. Les portes de sa casa estaven pintades de verd, quasi sempre obertes, i el banc de fuster estava molt a prop del carrer. Si la porta estava tancada, com que tenia vidres, es podia veure què treballava.
Per a la saladura, la botiga de “les Serretes”: la “melva”, la “pelleta”, el “bull” i el “tosilao”. En aquells temps a la saladura no se li donava importància, ni es ressaltava la seua exquisitat. Els preus eren sensats i el procés d'assecat era natural. Hui, vaja vosté a saber quins productes i pocions es necessiten perquè el procés s'accelere i no parlem dels preus que arriben a tindre alguns dels esmentats, i tot això, si els trobes.
La botiga la regentaven dos germanes i jo la coneixia bé, ja que ma mare, quan s'acostava el dissabte, m'enviava a comprar la saladura que posava junt amb els altres ingredients que conformaven les “coques amb mullador”. Què bones estaven!. Quan ma mare feia les “coques amb mullador” era una festa, i estic segur que ningú, ningú, les farà mai millor que ella.
En el trajecte estava la gasolinera del tio Muñoz, a la qual, a vegades junt amb elles i altres manat, anava a comprar gas-oil que es feia servir per a infinitat de coses. Em cridava molt l'atenció que qui atenia i servia a la gent era una dona a qui anomenàvem “María la gasolinera”.
Creuar la carretera general no representava cap perill, el trànsit era escàs i el pas de vianants no feia cap falta. En creuar i passar pel mateix pas estret pel qual hui accedim al barri de la Capella, ens trobàvem amb un tanca de portes metàl•liques grandíssimes. Al seu interior es trobava una de les grans instal•lacions dedicades a la ramaderia i l’agricultura d'aquell temps. La vaqueria de Pepe “Bonifacio” era més que això: tenien gallines i venien ous, tenien vaques i venia llet, adobs, raïm, i fins i tot va tindre un camió “tràiler”.
Per a la selecció de les grandàries dels ous, i la seua comercialització, es comptava amb un sistema molt curiós. Una taula redona amb claus al voltant de la seua circumferència, amb diferents separacions coincidents amb les grandàries que es volien seleccionar. A més, la taula estava plena de claus que formaven una espècie de laberint, pel qual cada ou, segons la seua dimensió, anava prenent el seu camí corresponent arribant a un recipient amb els seus company de la mateixa grandària.
També era un magatzem d’adobs on anualment mon pare comprava el material suficient per adobar els camps de la partida de Canor i de Berdica. Sacs de ferro, amoníac, “Boy”, “guano” i “15-15-15”.
Però l’estrella del lloc era la vaqueria. Tenien en les instal•lacions diverses vaques, no recorde el número. Eren enormes. Blai es dedicava a la seua cura, munyir-les i repartir la llet per les cases que estaven abonades. Anava de porta en porta amb una lletera gran. Mesurava la llet amb una mesura de litre o mig litre. Algunes temporades, en les què Blai no passava, havíem d'anar a la vaqueria a arreplegar-la. Jo anava amb una lletera d'alumini lluent, de litre i mig. A vegades havia d’esperar perquè munyira la vaca que estiguera en el torn i una vegada acabada eixa fase, omplia la meua lletera amb una llet blanca, tèbia i olorosa. Blai omplia la meua lletera amb la mesura la quantitat que teníem emparaulada. De camí a casa, no podia resistir anar provant la llet calenteta i gustosa. Quan arribava ma mare es quedava mirant, i crec jo que pensaria que Blai la cisava aprofitant-se del xiquet.
La costa d'Oxelles era un vertader camí de cabres en algunes èpoques de l'any, estava plena de solcs fets pel córrer de l'aigua de la pluja, i pedres soltes que feien difícil caminar. Si per baixar estava malament, la pujada era una odissea.
No entenia, i mira que li donava voltes en el cap, per què tenint la cisterna a casa, una pica de llavar al costat, i que quan llavaven podia veure qui passava pel carrer de sant Sebastià, perquè tenia una finestra davant, perquè?, la meua iaia havia d'anar a Orxelles i caminar per aquell camí de cabres. Segurament que estava d'acord amb la dita que “aquell sant de lluny feia més miracle”, però no, l'aigua era per a beure i l'aigua de cisterna la considerarien de pitjor qualitat.
Quan arribàvem a la font, em meravellava el doll que eixia de la paret. Jo em preguntava: “Quina cisterna més a dalt estarà clavillada i perdrà l'aigua?”.
Què fresca i quin soroll tan harmoniós.
La meua tia omplia les garrafetes i es paraven un poc a descansar, ja que per davant teníem la pujada de la costa. Durant aquest temps de descans, la meua iaia arreplegava flors d'un gesmil blanc, una flor que quan la veig o sent la seua olor em recorda tant a ella.
Amb la flor del gesmil feia uns xicotets ramells i els posava després enfront d'una xicoteta imatge de la Mare de Déu que tenia en l'entrada de sa casa. Però allò típic era fer-se una “bronja”, que era com una bola de flors unides per un agulla de cap, que després s’enganxava al pit.
Al voltant del llavador hi havia sempre unes quantes dones, unes estaven rentant la roba sobre la pedra i, de tant en tant, amb la mà la mullaven i seguien rentant-la i donant-li colps. Altres estenien la roba que ja tenien neta, sobre els matolls. I unes altres, feien rotgle esperant que la roba s'assecara, xarraven, a saber de qui. Ma mare deia d’aquestes reunions, que “a algú estaven fent-li un tratge”.
La font, el llavador i el camí d'Orxelles és el meu primer record d'una font, i cada vegada que en el meu cap ressona Orxelles, la química existent en el meu cervell, produeix un cúmul de sensacions que els meus cinc sentits, en un exercici de transmigració al passat, oloren les aromes de l'herba fresca i la terra mullada que hi ha al voltant de la font. Sent la remor de l'aigua eixir de la canella i córrer per les distintes conduccions i arribar al safareig. Assaborisc en la meua boca la frescor i la blanor de l'aigua recent eixida de les entranyes de la terra. Toque l'aigua que s'escapa d'entre els meus dits fugint lliure pels bassals naturals o habilitats per la mà del llaurador. I veig la meua iaia Angela i la tia Rosita, alegres, omplint els recipients de vidre i arreplegant les flors del gesmil olorós, que cobreix un dels marges, que rodegen el conjunt.
I a mi, curiós des de dalt, com des d’un balcó, mirant-ho tot.
Benissa, gener de 2011
******************
Desitge unes bones festes a tot el poble de Benissa
Vicent Ibañez i Mas
http://www.vicentmarroixest.cat
La font d´Orxelles: http://www.youtube.com/user/vibanezm#p/u/20/jmd_WiAAtYs
(Fragment d’un projecte de llibre inèdit, que volia titular “Pot ser”).
Vull agrair la petició realitzada pels festers de 2011, perquè aportara algun pensament al Llibre de Festes.
Vull destacar, que enguany, dos Ibáñez "Marro", aporten els seus articles.
Com ja el meu cosí recorda, en el seu article als meus avantpassats "Marro", Vicente Ibáñez Vidal, Vicente Ibáñez Capó, Vicente Ibáñez Catells y Antonio Ibáñez Capó.
Vull dedicar aquest treball a la meua benvolguda iaia Angela i la molt enyorada tia Rosita.
Fotografies de:
Vicente L.
Vicent Ibañez
Benissa en el record, s.XX – 80 anys d´historia en fotografies
La meua mare preparava “Coques amb mullador”. Preparava un cabàs i allí
organitzava tot el necessari per a acompanyar les “coques”. La caminada
des de la Costereta del Convent a santa Ana, era bastant amena ,
estàvem frescos i teníem ganes d'arribar. Pel camí en passar per la font
i el safareig del Pou d´Avall, ho fèiem amb pressa i precaució, ja
que em donava molta por passar per aqueix camí. Àdhuc avui em dóna mal
cos. El terraplè que hi ha des del camí a baix, ho veia, amb la meua
mirada de xiquet, molt profund i ple de mala herba. Els meus pares ens
havien advertit, no se si perquè paràrem quiets i no férem maldats, que
allí s'havia ofegat un xiquet.
