Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 Espanya d e Creative Commons SI COPIES, CITA L´AUTOR. Des de juni de 2010, es publica esta pagina. El us dels textos estan subjectes a usos no lucratius. Les imatges de les quals no es cita la procedència són creades per nosaltres. En cas contrari, estan enllaçades a les webs de procedència. Podeu divulgar, difondre, fer ús del que aquí hi ha... però si us plau, no costa res dir qui és l'autor. No fer-ho, és atribuir-se un mèrit que no pertoca.
___________________________________________________________________________________________

dilluns, 11 de gener de 2016

POT SER. ENTREVISTA. José Pellicer Más. "Pellicer el de la llum"

SEGONA  DE LA SERIE D´ENTREVISTES PER A LA REDACCIÓ DE LES MEMÒRIES DEL AIGUA POTABLE A BENISSA.

ENTREVISTAT -- José Pellicer Más. "Pellicer el de la llum".



                       No hi ha un sol just, ni tan sols un…” (Romans 3: 10-11).

En el passadís de la zona de box d’urgències de l’Hospital Marina Salut de Dénia queden dos llits, i estem des de primera hora del matí. Les ambulàncies van descarregant pacients amb diverses dolències i omplin més els passadissos. Als profesinals se’ls senten expressions de sorpresa per l’inusual dilluns 4 de gener del nou any 2016. Escolte que solament hi ha un electrocardiògraf. L’altre està en reparació. Escolte que hi ha dues parades (cardíaques). Durant l’espera un sempre busca veure algun conegut.

Del box 11 ix una persona i es recolza en la paret. Jo amb la meua vista de cataracta al punt, no distingisc bé, però la figura em fa dubtar:

– és?, o no és?.
Veig que em mira i dubte també, i s’acosta.

És Moisés Pellicer.
La pregunta normal és: A qui tens?. Jo li pregunte directament: És pel teu pare?.

– Sí. Té un fort dolor en l’esquena.

Coincidim, la meua mare amb vuitanta-vuit i el seu pare amb noranta, estan en el temps de les xacres, i qualsevol d’elles és greu.

Enclaustrat dos dies pendent de la meua mare pense en com estaria Pellicer. Deixe un missatge al Facebook de Moisés, i la seua contestació és que va morir aquella mateixa vesprada.

Ho sent.

Cerque en els meus arxius, trobe i redacte l’entrevista que li vaig fer l’11 de maig de 2010.

Jose Pellicer Mas “Pellicer el de la llum”.

Pellicer e Ibañez - La Fustera  11.05.2010
Pellicer va nàixer a Xàtiva (València), i en el moment de l’entrevista té 84 anys. Va vindre a Benissa l’any 1953, i la primera persona que el va rebre va ser Vicente Frau Llopis en l’estació de trenet.

Hem acordat la xarrada a través del seu fill Moisés.

Jo he sentit el seu cognom tota la meua vida. Conec a Pellicer des de sempre, encara que no en profunditat. A Benissa va marcar una època. Va ser el responsable del manteniment i la continuïtat de la il·luminació de les nostres cases i carrers durant 40 anys. Tots dos vam ser responsables dels dos principals serveis bàsics, la llum i l’aigua. Per descomptat, ell era un mestre, jo no vaig arribar a tant. Moltes vegades, els tàndem Pepe Pellicer – Pepe Porsellanes i Vicente Frau – Vicente Ibañez, coincidíem en les urbanitzacions de la partida Fanàdix prenent la lectura dels comptadors de llum i aigua.

En les funcions de responsables del servei de llum i aigua, a tots dos se’ns tenia com a “ogres”, cosa que, possiblement era fictícia, era una manera de marcar unes distàncies, d’evitar els normals “vistos bons” i peticions amb greuges comparatius. Per a ell eixa postura era la millor, si no “ens hagueren menjat pels peus”.

Viu sol al seu xalet de la Fustera. El xalet construït en 1968 porta el nom de la seua esposa Isabel. Encara que sol, esta ben controlat i comunicat amb Moisés. M’explica les vicissituds en la construcció del mateix i que l’electricitat la va instal·lar Pepe Palacios i l’aigua Antonio Palero.
M’estava esperant. Però no parat allí, dempeus, no. Em diu que tots els dies camina una hora pel matí i una altra per la vesprada, ho fa dins del recinte de la parcel·la on està el xalet. Abans eixia pel veïnat, però actualment se sent més segur fent-ho així.

És un dels xalets més antics, ja que quan es va construir encara no hi havia aigua potable i no s’havia produït el boom turístic. Solament hi havia un grup de cases, la dels veïns que habitualment vivien a la zona: els Quissa, Sogalles, Escortells, Banyuls, Leonor, Mari-Pepa, Ismael Botella, Jeronimo Mulet, Juan Giner i pocs més.

Ens asseiem en l’àmplia terrassa, mirant cap a la cala de la Fustera. L’observe, el veig major, però no vell. Els seus posats són enèrgics i la seua veu té el to que sempre he conegut. Durant la xarrada, que es va perllongar durant 4 hores i 17 minuts, em repeteix infinitat de vegades que la seua memòria no és bona. Comprove que esperonant-lo amb xicotetes intervencions, o rectificant-li algun nom o dada, té la memòria molt lúcida.

Va vindre solter però prompte es va casar amb Isabel, també de Xàtiva. Va tindre tres fills, José David que va morir molt jove. Eunice i Moisés. I dues nétes i tres néts.

La seua integració en la religiosa i beata Benissa, no va estar exempta d’ensopecs. Les seues conviccions i pràctiques religioses no eren, segons sembla, del grat d’algun influent catòlic. Fins a tal punt va arribar la intransigència, que, al costat de la seua esposa, valorà la possibilitat d’anar-se’n. Però el seu caràcter, eixe que encara avui, a la seua edat, comprove és fort, no li permetia renunciar, solament posar el seu càrrec en mans dels que l’havien nomenat.

Explica que el president del consell d’administració va resoldre l’assumpte:

– Compleix amb el seu treball?.
– Sí.
– Doncs llavors deixeu-lo que treballe.


Es precia d’haver tingut bones relacions amb benisseros de totes les tendències polítiques o apolítiques. Nomena a Bernat Capó, Pepe Tent, Adolfo Torres, Jerónimo Mulet, Salvador Ivars, Cayetano Martinez, Salvador Roselló, Paco Sala. Al rector Francisco Martinez Ciutat “Carreta” i al pare franciscà Francisco Agulló. Mai es significà políticament, i com el seu pare, es va dedicar a treballar. Aplaudeix al que ho fa bé, i critica, dins del seu àmbit, al que no li sembla que ho fa tan bé.

Em repeteix mil vegades:

– Pregunta. Tu, pregunta. Si sé la contestació te la done.
– No, Pepe. Açò no és una entrevista periodística, és una conversa de records. Una conversa sense guió.


Quan va arribar a Benissa, recordem que va ser el 1953, la diàspora temporal o anual de benisseros era important. La Ribera del Xúquer o de l’Ebre eren els llocs més propers. La plantació de l’arròs i la sega era una de les activitats de temporada lluny de la llar. Després vindria l’emigració al sud i centre d’Europa. I a la fi dels anys 60, l’emigració es va tornar immigració, amb la tornada dels espanyols i la vinguda dels europeus, molts per a residir ací.

A Benissa solament hi havia un transformador elèctric, estava situat a l’era del “Torrater”, on se situa actualment la Residència de la Tercera Edat sant Joaquim i santa Anna. La companyia de distribució es deia L’Electricista Alcoiana (1894/1960), que va ser absorbida per Hidroelèctrica Espanyola (Hidrola), la qual, en 1992 es va fusionar, a través d’una OPA, amb Iberduero, adoptant el nom actual d’Iberdola. Benissa era un poblet amb moltes manques i poc treball, tal com Teulada i Calp, que semblava un betlem.

Els residents a les partides de Benimarco i Pedramala reclamaven l’electrificació de les mateixes. Recorda que l’alcalde pedani de la partida de Benimarco, el tio Carlos del Patró, va fer ús de la següent frase per a justificar la seua demanda:

– Que segons “dise” el Cabdill, no ha d’haver-hi cap llar a Espanya sense “lus” i “sinse” telèfon.

Per açò, al costat de Francisco Ronda Ivars va escometre l’electrificació de la zona de la partida de Benimarco. Va seguir amb la partida de Pedramala, i per fi la zona de la Fustera.

Quan comença el boom turístic, l’electrificació està molt avançada, de fet el transformador del Paradero de la Fustera ja està en servei.

Recalca que va ser la llum el primer servei bàsic que arribà a eixa zona. La prova d’açò és que els xalets es construïen amb una cisterna, a la qual se li adaptava un motor per a omplir els dipòsits situats en les teulades i que donaven servei a la casa. L’exemple d’açò últim, entre d’altres, eren els xalets de la urbanització del Club Fustera, el restaurant Paradero La Fustera, i la seua pròpia casa.
El boom turístic va fer rics a uns quants, als que nomena “taurons”. El gran negoci era la compra-venda de terrenys, fins i tot terrens que no eren propietat del venedor. Es venia i construïa sense control. La prova és que en les zones més antigues, els vials són estrets i els materials i serveis de mala qualitat.

Per la similitud dels nostres treballs, tenim moltes anècdotes. Durant bona estona, com dos capellans, ens expliquem els pecats contra el setè manament (no robares ni cobejaras els béns d’altre) de llum i aigua, de benisseros il·lustres.

Com un calc, coincidim en l’opinió d’alguns personatges, tant del món empresarial, polític o privat i que pel nostre càrrec vam haver de bregar. Reconeixem que el nostre caràcter fort era necessari, doncs fer complir la reglamentació, era a voltes entés com un capritx personal.

Té per costum tractar els altres de vostè, i així es dirigia a tothom, fins i tot a la brigada de 9 treballadors que tenia al seu càrrec.

A la seua jubilació, pels excel·lents serveis prestats l’empresa li va reconèixer la categoria màxima com als enginyers de l’empresa, ja que mancava d’aqueixa titulació, un premi de jubilació, un plus per a tota la vida i la compra preferent de la casa del carrer Sant Joan, propietat de l’empresa. Se sent orgullós per eixos reconeixements i pensa que la seua família té molt a veure en açò.

Sona el mòbil. És Moisés. Ell o la seua néta li criden tots els dies a eixa hora. S’ha fet fosc, portem dues hores de conversa. Aprofite per a anar al cotxe per alguna cosa que li he portat.

– Moisés diu que ha anat a la caseta i com plou s’ha tornat a casa.
– Pepe, ací també està plovent.
– Xe!. Vicente. Estem tan distrets amb la conversa que ni m’havia adonat.


Reconec que l’interromp sovint, i tindré de millorar eixe aspecte de la meua forma de relacionar-me.
A la meua pregunta sobre si Benissa, els benisseros són agraïts, reconeixen els esforços, treballs i desvetllaments d’alguns dels seus habitants envers la comunitat, queda per un moment pensatiu:

– Els benisseros són sociables. Benissa és culta, neta i educada. Quan vaig vindre no hi havia aigua ni sanejament, i així i tot la veia neta.

Sona el telèfon.

– Estic ací amb un amic, bonica. Després et cride.

És la seua néta. Està arreglant la maleta, se’n va d’excursió de finalització de curs a Tarragona. El dissabte anterior ha complit 15 anys.

– És un lebrel. Trau unes notes de categoria. Em crida “iaie”.

Li he portat una retallada de periòdic on apareix en una fotografia al costat de Juan Antonio Ivars Bertomeu “Juan de Porsellanes”, en el pou del Cami Sanet i una fotografia dins del dipòsit d’aigua del Collao, al costat d’uns altres, el dia de l’arribada d’aigua al mateix. Va posar a disposició dels representants municipals la seua ajuda i els seus coneixements en el procés de portada d’aigües.

Recorda també els costos i els desvetllaments que va tindre la portada d’aigües. La implicació dels joves regidors. De Salvador Ivars, Domingo Iborra i tants altres. Considera que el Servei Municipal d’Aigües Potables de Benissa és un exemple de gestió i que està a l’altura de qualsevol empresa privada amb pretensions.

A Pellicer el coneixia tothom. Per a diferenciar-ho d’una altra família Pellicer, se li aplicava l’apel·latiu de “el de la llum”.

No queda res d’aquells primers anys d’aïllament, es van anar diluint i les seues relacions van millorar. La seua integració en la societat benissera va ser total. Així com la dels seus fills.

Recorde a José David, que durant els dos anys que vaig estudiar en el Col·legi Lope de Vega de Benidorm, ens ajuntàvem en l’autobús que aquest col·legi tènia per a traslladar al nombrós grup de joves de Jalon, Lliber, Senija i Benissa, fins a Benidorm,

Em ve una altra vegada al record Vicente Frau i jo creuant-nos amb Pepe Porsellanes i Pellicer, prenent lectures dels nostres respectius comptadors. I alguna vegada pujat a una torre elèctrica amb la perxa.

Avui, els comptadors es lligen des de la central pel mateix cable que condueix l’electricitat, o a distància, via radio, els de l’aigua potable. En les torres hi ha automatismes de reenganxament de llum. Les vàlvules de l’aigua potable obrin i tanquen segons voluntat, des de la distància i fins i tot des d’un telèfon mòbil.

Però la base, els fonaments on es recolzen els pilars d’aquests serveis bàsics, tenen nom i cognoms. Desvetllaments i disgustos. Discussions i incomprensions. Però també satisfaccions, sobretot la pròpia, la de saber que va complir amb el seu deure i ningú li pot retraure res.

Benissa – La Fustera
11.05.2010

dilluns, 30 d’abril de 2012

POT SER. El primer dia.

Gener de 1976. El protagonista complix 18 anys. Amb antelació més que suficient, s'ha matriculat en l'Autoescola. No vol perdre ni un dia, des de la seua majoria d'edat, fins a obtindre el permís de conduir.

Encara que en els estudis, per a res havia destacat, quan l'assumpte era del seu interés, no ho parava ningú i feia qualsevol cosa per aconseguir-ho. El permís de conduir va eixir a la primera. Aurelio Rodríguez havia sigut el seu professor i el Seat – 600, el seu vehicle de pràctiques.


Seat 600


El dilluns 2 de febrer, després d'aprovar la prova teòrica, es realitza la prova pràctica per un circuit semi-urbano. La cama esquerra, la de l'embragatge, tremola cada vegada que es posa en tensió. Perill que es pare el vehicle. Ara també li tremola però no és pels nervis.

- No. Esta molt bé, no hi ha errors – diu Aurelio somrient - açò està aprovat.
Abans d'eixir d'Alacant, ja se sap qui va aprovar i qui deurà tornarà per a intentar-ho una altra vegada.

Bona notícia i una altra que li espera a l'arribar a casa. El dilluns dia 9, té que presentarse en l'Ajuntament, comença el seu treball en el Servici d'Aigües Potables de Benissa. Condicions?. Xic per a tot.
Antic Ajuntament
El dia assenyalat, molt arregladet, com de dia de festa, Vicent baixa la costereta del convent, preocupat, com sempre que ha de començar a tractar amb altres. Per a ell és un esforç important començar una conversació amb un desconegut. I ell sap que són més d'un els desconeguts què coneixerà eixe dia. A més, això de xic per a tot, tan genèric, uf! … No sé, ja veurem on ens porta.

En la polleguera de la porta de l'Ajuntament, vestit de mariscal, Juan Molina, seriós i amb un cigarret en la boca. Vicent, acoquinat, li pregunta on estan les aigües potables.

- La porta del costat, eixa de metall.
Puja lentament, la porta està tancada i no sap a qui es va a dirigir, que cara tindrà i com li ha de parlar. Entropessa amb una argolla ancorada en la vorera. Per uns segons es veu besant la vorera. Té temps per a agarrar-se a un barrot de la reixa. Això li evita el morreig matutí amb una vorera. Vaja pla!.

Quan vacil·lava, per darrere, sent una exclamació:

- ¡ Virgen María !. Puríssima Xiqueta !. Este chico se va a matar. Mira que lo tengo dicho, esa argolla un día nos da un disgusto.

Trini ve de la missa de huit. Urgent, amb el cap inapreciablement decantat, i amb una semi-sonrisa, pregunta al torbat Vicent:

- ¿ Donde vas?. Casi te matas. ¿De quien eres tu?. La argolla la tenían pera atar los toros antiguamente, ahora no hace falta, pero mira, el concejal aquel se le ocurrio conservarla, y ahí esta para darnos un día un disgusto.

- Vaig a l'oficina d'aigües potables.

- Ah. Eso es aquí. Ven, ven.
El novell, adquirix un color roig sang encesa, davant de la recent visió de la presència militar de Juan Molina, l'enrogiment de l'entropessó, la urgent veu de Trini, que avança la seua entrada sense deixar-ho assossegar de l'entropessó. La seua cara és un semàfor roig, i les seues cames dos juncs sacsats pels nervis davant del que desconeix.

Dóna uns passos, i Trini s'aparta, preguntant:

- Es el nuevo?. Joven, sí que es.
- Si, si, Trini, és el nou.

Davant de la porta una taula metàl·lica. Darrere un home de mitjana estatura. La seua cara seriosa, causa més nervis al protagonista. Quan s'acosta a la taula de Pepe Ivars, sonen els seus passos sobre un sòl de fusta desgastat. En la taula, un paquet de Boncalo ja començat.

- A veure xaval. Tu eres Vicente?.
- Sí senyor.
A la seua esquerra, algú observa l'escena, ho mira i ho recorda dels seus anys de primària en les Escoles Graduades.

Joaquín Castells, darrere d'una fila de carpetes, al veure's observat pel novell, fa un gest d'alçament de celles, que el nou rep com una salutació de benvinguda.

Ràpidament, observa que hi ha dos personatges més. Estos, han quedat a la seua esquerra i darrere, i que a l'entrar, amb la seua mirada al front, no havia reparat. Té temps a observar les seues fraccions i la seua postura.

U, Francisco Crespo “Ferrero”, està embolicant un cigarret, amb mans quelcom tremoloses. Està molt prop de la taula de Joaquín, allí hi ha un cendrer verd ple de puntes de cigarret. Ha començat una conversació, la qual pareix, és continuació de la interrompuda per Trini i la seua entrada. No s'està dirigint a ningú en concret, pareix, com que les seues paraules les deixara en l'aire per a qui les vullga sentir.

Citroen AKS-400
L'altre, amb una mata de pèl blanc, amb un cigarret en la mà i les dos agafades a un costat i a l'altre de l'assentisc de la cadira. La cara li és familiar, però no encerta a saber de què. Jaime Cabrera, “Jaumet”, amb el temps, serà considerat pel novell, com son pare en la faena.

- Mira xaval. – diu Pepe- Ves amb Francisco i Jaumet, ajuda'ls en el que els faça falta.
L'endiumenjat xaval, novell i xic per a tot, amb sabates netes i la caçadora del diumenge, es va passar la mitat del dia, traient poals d'aigua d'una rasa a l'entrada del, encara no carrer, metge Pedro Crespo.
Quan aquells dos personatges, quasi tenien l'avaria acabada, va aparéixer, amb un Diane-6 color butà, Vicente Frau. El coneixia, perquè la seua esposa era cosina del pare del novell. Era un home jove, amb bigot i un ulls xicotets però molt penetrants.

Citroen DYANE 6
- Au, xe, puja.
De sobte, sense avís previ, emet el que parexia un crit o alarit, que es convertix en una imitació de tenor Alfredo Kraus. El recluta es porta un bon esglai, però aprecia que el cantant, té gust, li agrada cantar i sap del gènere:



La donna è mobile, qual piuma al vento,
muta d'accento, e di pensiero.
Sempre un amabile, leggiadro viso,
in pianto o in riso, è menzognero.


La donna è mobile, qual piuma al vento,
muta d'accento, e di pensier
e di pensier, e di pensier.

Després, durant 32 anys, va escoltar, ja sense sorprendre's, al senyor Alfredo, arrancar-se sense previ avís, amb algun ària famosa.

El xaval, Vicent Ibañez, recorda estos dies el seu primer dia de treball i als companys que va conéixer. Van ser anys d'escassetat de mitjans, personal i experiència, però que es van traure avant, per la il·lusió i la camaraderia.
Jaumet Cabrera-Fco Crespo "Ferrero"-Vte, Frau-Pepe Ivars-Vte, Ibañez-Joaquin Castells-Domingo Iborra

I mirant arrere, pensa que tot va ser bo, i el pitjor, la seua memòria va recopilar, i allò i aquells estan en caixes d'arxiu descansant.
Video on dic adeu als companys del treball


dimecres, 25 d’abril de 2012

POT SER. ENTREVISTA.- Pedro Soliveres Cabrera, , el de la "Vap"



17.12.2009


“Érem un grup d'amics, un equip que tènia il·lusió i en el qual anàvem tots a l'una”


Fa uns anys, un eslògan turístic de Benissa deia “Benissa, Alta i Marina”. Si ens referim al casc urbà, l'apel·latiu de “Alta” esta clar, ja que fent una similitud amb Roma, ciutat dels set pujols; Benissa seria el pujol dels set miradors.


Vista des de la casa de Pedro Soliveres Cabrera
Pedro Soliveres Cabrera
Un d'aquests miradors esta en la anomenada Plana de Feliu, en esta zona, en els primers anys 70 de segle passat, es construïsc una urbanització que es va anomenar “L'Amistat”.  Els dirigents de l'empresa  VAPF, SA es van construir uns chales, que àdhuc avui són dels més moderns i luxosos de Benissa.
Però per allò que l'amistat dels dirigents es va trencar, en l'actualitat, en l'entrada de la urbanització existeix un retol  que la denomina “Pla dels Molins”.

Visitem avui a Pedro Soliveres Cabrera, i per a accedir a la seua casa, hem de franquejar una gran porta corredissa, que s'obri després de prémer en el telefonet la tecla “Soliveres Tur” per a comunicar la nostra presència.  Ens contesta Pedro: “avant”. I anem cap enllà.

En la porta de la magnifica casa, esta Pedro esperant-nos. Ens saludem. Passem a un ampli saló, amb una decoració i composició moderna i amb signes que s'acosten les celebracions del Nadal. El gran finestral té les cortines obertes i a través d'est, en un primer plànol s'observa un jardí ben cuidat. Després, una de les millors vistes de Benissa, els barrancs, les llomes i els “tosals” abancalats. Al fons, el blau del mar Mediterrani, on destaca la mola calcària del Penyal d´Ifac, com una nau berberisca encallada fa segles.

Potser, inspirats per aquestes vistes que tenen les cases d'aquesta urbanització, és pel que “ LA VAP “, així la anomenavem  tots, referent en la Comarca com a empresa promotora des de finals dels anys 60, va batejar algunes de les seues urbanitzacions amb els noms de Montemar, Buenavista, Maryvilla o Balcó al Mar.

Veig a Pedro com sempre, la seua imatge per a  mi no ha canviat en anys. És una persona més aviat baixa i amb una aparença tímida, al que la vida, tocant a l'estat físic no li ha sigut benèvola. Les primeres paraules és per a interessar-nos per les respectives saluts, que en el cas de Pedro, segons ens explica esta plena d'avaries i xacres, però ell, mai s'ha donat per vençut, encara que amb algun baixó lògic, es considera una persona vital i optimista.
Té en l'actualitat setanta-sis anys, tres fills i tres néts. Els seus fills Pedro, Bernardo i Juan, gestionen l'empresa  VAPF, SA. El seu fill Pedro Javier és vicepresident de PROVIA (Associació de promotors immobiliaris de la província d'Alacant).  Esta orgullós dels seus fills.

Es qualifica professionalment com a promotor i constructor. Compte que va començar treballant en el sector bancari  als 18 anys. Opina que en la vida cal tenir intuïció, i ell creu, que en la seua vida professional l'ha tingut moltes vegades. Ara, els fills i la informàtica, de la qual no vol saber res, li han donat la possibilitat de deixar a poc a poc la responsabilitat de la seua empresa i dedicar-se a l'arquitectura.  De jove anava bé amb el dibuix artístic i després va fer una mica de delineació, amb açò, i la seua experiència de tants anys en VAPF, considera, és suficient per a opinar amb autoritat, discutir amb arquitectes i dedicar-se en el departament d'arquitectura a realitzar projectes. En aquests moments esta acabant un que els ha portat dos anys de treball, és una composició de dos-cents apartaments, que se situa en una zona complicada amb un 50 % de pendent en la urbanització Cumbre del Sol. I encara que els fills no volen que treballe més, tots els dies, en l'ordinador Paco Ivars i ell amb paper i llapis, dóna vida als seus somnis.

Li proposem repassar els records del seu pas per l'Ajuntament com a regidor durant els anys 60 (1961-1967), ell és un dels quatre membres vius, de la Corporació Municipal que el dia 29 d'abril de 1964, va aprovar “l'adquisició de 500 participacions” d'un pou situat en el terme municipal de Benidoleig, anomenat Pou Cami Sanet.

Recorda Pedro, que ell va accedir a regidor nomenat per l'alcalde Adolfo Torres-Torres, pel sistema d'aquell moment. La gestió municipal a Benissa estava molt polititzada, per la qual cosa es perdia l'energia en discussions buides, la qual cosa no deixava temps per a pensar i desenvolupar projectes per al progrés del poble.

Sona el telèfon mòbil de Pedro, atén la trucada. El tema?, la jardineria de la seua finca. Dóna instruccions...

Seguim...

Arribat el moment de substituir a l'alcalde, en reunions prèvies amb els dirigents provincials es demana un nomenament no polític. Es proposa a Salvador Ivars, persona humil, que tènia possibilitats de dedicar-se a l'ajuntament. Tènia un negoci de fabricació de barres de gel, sense fills i que tènia un grup de gent que ho recolzava. Es nomena a Salvador Ivars.

La corporació presidida per Salvador Ivars estava formada per un grup d'amics, un equip que tènia il·lusió i en el qual anaven tots a l'una. No hi havia cap discrepància. L'equip, així ho diu, es planteja que necessitats tènia Benissa.

 L'aigua, portar l'aigua.

Doncs a portar l'aigua. El paper de Pedro es va circumscriure al tema finançament.
Recorda a Clemente Arjona i sobretot a Domingo Iborra, al que considera el seu gran amic, regidors, que al costat de Salvador Ivars van treballar més intensament en les negociacions per al finançament del projecte, que es van dur a terme a Madrid. Insisteix a qualificar a Domingo Iborra com una persona fenomenal.

La seua esposa Paquita, ens pregunta si ens ve de gust alguna cosa, agraïm l'oferiment.
 

-        No, estem molt a gust, gràcies.

  
En un moment analitze com va la conversa. Bé, va bé. Pedro parla i de tant en tant puja de to, a voltes el to és confidencial, unes altres es pensa les paraules. Comprove que té un bon sentit de l'humor, somriu en moltes ocasions. La xarrada és agradable i distesa.

Pedro Soliveres Cabrera i Vicent Ibañez

Salvador Ivars tènia una bona relació amb Francisco Torres Gutierrez “Paco Torres”, i opina que el paper d'est ultim podria haver sigut de més implicació. Possiblement els contactes d'aquest no eren suficients per al que es necessitava en eixe moment.

Recorda a José Cabrera Abargues, don “Pepe Cabrera”, persona seriosa i total, que encapçalá també iniciatives per al finançament del projecte, com l'aval bancari subscrit per alguns benisseros amb possibilitats econòmiques.

Entre l'any 1969 i 1972, VAPF está en el seu apogeu, 1.400 persones treballant, venia tres chales diaris. S'estaven construint les xarxes d'aigua en la zona turística, i VAPF adquireix per endavant 1.150 dotacions per un valor de 21.000.000 de pessetes (130.000 euros), que al costat de l'aval bancari subscrit, van servir junts per al finançament d'aquestes xarxes.

Considera que no s'ha reconegut suficientment pels benisseros aquesta obra de portada d'aigües, creu que som individualistes i poc donats a homenatges i reconeixements.

Pedro té coneixements sobre pous i extraccions d'aigua, ja que posseeix en la seua finca dues perforacions, les quals són suficients per a les seues necessitats, i coneix molt bé els motius de les fluctuacions dels nivells i les possibilitats de nostre terme municipal, que són escasses en cabals d'aigua.

Opina que Espanya té suficient aigua per a tots i no són necessàries les desaladoras, sobretot pel problema no resolt de les salmorres ja que entén que eixos abocaments al mar són contaminants a l'excés. “... mira el mar Mort...”

A poc a poc s'ha fet fosc, donem la llum?, no, no fa falta, ja ens hem vist una estona. Els dos ens hem reconegut interessats, curiosos, francs..., podem seguir així. Segueix el bon humor.

Els polítics haurien de saber deixar o canviar el seu lloc a temps, es cremen, és trist, així va ocórrer amb Salvador Ivars.

Sobre la gestió municipal del Servei, no pot opinar doncs manca de suficient informació, encara que fins a on pot saber la considera correctíssima.  Esta per la gestió publica dels serveis, la qual cosa passa és que no funcionen, es posa a gestors polítics i no tècnics.

Recorda també, que amb José Ivars Ivars “Pepe Ivars” d'alcalde, va estar set anys de Jutge de Paz, a instàncies de Jerónimo Mulet Llobell, que per aquell temps exercia en els jutjats de Denia.

Li costa decidir-se per nomenar un personatge benissero al que admire. Diu que poden ser varis. Es decideix al final, don Pepe Cabrera, personatge senzill al que tots cridaven “el señoret”. Creu que va ser un benissero volgut, al que la distància que en aquells temps separava a les grans famílies del poble pla, no li va afectar, acostant-se ell a la gent i la gent a ell, com un més, com un igual. Ho recordem els dos conduint un sis-cents color crema.

A hores d'ara de la conversa, no considerem a Pedro una persona estirada o distant, d'altra banda mai ho hem pensat, no. És un tracte... familiar?. És possible que el seu bon humor procure aquesta atmosfera.

Val la pena una vida tan intensa, atrafegada, telèfon a dalt, discussions, problemes?. “Huy!!!, anem a filosofar… Si açò ens satisfà, si ens omple, si ens agrada, clar que si, malgrat el que puga venir després”.

Recordem dos episodis que en els anys 80, van pretendre perjudicar la seua imatge . Els dos els posa ell sobre la taula:

“El pamflet”. Aquest episodi va consistir en el repartiment d'un paper anònim en el qual s'intentá desacreditar-li, atribuint-li un suposat aprofitament fraudulent d'aigua potable. Creu que va ser per a evitar la seua entrada en política, Va haver-hi una resposta a el “pamflet”, però aquesta estava signada, la signá ell.

Urbanització Cumbre del Sol (el Poble Nou de Benitatxell)

El segon episodi va ser, el moviment “ecologista” en contra del projecte d'urbanització del Puig de la Llorença, avui urbanització Cumbre del Sol. Considera que va ser orquestrat perquè venguera aquest projecte aprofitant-se de la bona fe de la gent que valora la naturalesa. No es va fer arrere, el seu projecte va seguir avant perquè complia tots els requisits.

Acabem xarrant de la crisi, de la qual Pedro creu, els bancs han sigut els causants o almenys tenen una gran part de responsabilitat. A la seua empresa li afecta perquè no ven, però no té problemes financers. Les anteriors si van ser greus, ja que en aquell moment s'havia adquirit molt patrimoni i hi havia poca liquiditat.

Recorda al seu mestre Jorge Valor Serra, del que guarda un gran record.

Coincidim que ser ordenat és un valor fonamental.

Es considera una persona correcta, la seua màxima ha sigut sempre “fer el be que puga”, el món no ho podia arreglar, però el que en les seues mans estiguera, havia de fer-ho. Recordem, que en els millors moments de VAPF, en Nadal es repartia als més desfavorits, regals, menjar i fins i tot diners.

Eixim a l'exterior, les temperatures aquests últims dies han baixat, fa fred, Pedro va poc abrigat però ens acompanya fins al cotxe, de pas dóna algunes instruccions al jardiner. A nosaltres, ens dedica un somriure i un fins prompte.

És possible que tornem, la visita i la companyia ha sigut agradable, no hi ha dubte que han quedat molts assumptes dels quals ens hauria agradat preguntar i no hem sabut com fer-ho, o ell, hàbilment, els ha esquivat.

Eixim de la finca a través de l'accés privat fins a la carretera nacional, allí comprovem que la tranquil·litat de la qual hem gaudit en la casa de Pedro durant hora i mitja, ha desaparegut. Tornem a la vida de les presses i destrets, on no tenim temps per a parar i mirar una mica l'horitzó, i des del mirador public del “Pla de Molins”, comprovar que també podem veure la nau berberisca encallada dins del mar blau, amb un davantal de barrancs, llomes i “tosals”.


dimarts, 24 d’abril de 2012

POT SER. ENTREVISTA. Juan Antonio Ivars Bertomeu (Porsellanes).

PRIMERA DE LA SERIE D´ENTREVISTES PER A LA REDACCIÓ DE LES MEMÒRIES DEL AIGUA POTABLE A BENISSA.

ENTREVISTAT -- Juan Antonio Ivars Bertomeu "Juan de Porsellanes"

Amb la mort de Juan Antonio Ivars Bertomeu, "Juan de Porsellanes", desapareix un dels grans emprenedors de Benissa. En els meus treballs preliminars per a l'obra de Memòries sobre l'Aigua Potable a Benissa "Pot ser", Vaig realitzar la següent entrevista:
Juan Ant. Ivars Bertomeu
 "Juan de Porsellanes"

Juan Antonio Ivars Bertomeu “Juan de Porsellanes"

“Jo, en aquell equip, era l'espenta”

Alguns dirien que hui fa un dia de gossos. Fa dos dies que s'esta produint el que ací coneixem com un temporal de llevant. Portem acumulats 150 litres per metre quadrat.

He concertat una entrevista amb Juan Antonio Ivars Bertomeu, a qui tots coneixem per “Juan de Porsellanes”.

M'ha citat en la casa que s'ha construït sobre el solar de l'antiga casa familiar de la seua dona, i on fa molts anys existia una botiga d'alimentació que regentaven els seus sogres, i a la que se li coneixia per casa “Cherrek” Es troba en el centre geogràfic del casc històric de Benissa, del que els benisseros ens sentim tan orgullosos.

El carrer esta empedrat amb cudols i té un pendent empinat. La pluja, intensa, copiosa, corre carrer baix, i cal fer filigranes per a no xafar les allaus d'aigua i que se'ns colen en l'interior de les nostres sabates.

Ens rep la seua esposa Rosario, i Juan apareix després d'ella recolzant-se en un gaiato, que presumisc no necessita, però que ell ho lluïx amb art.

Pareix normal que la gent, amb este temporal este arreplega a casa, però per al nostre personatge, amb una vitalitat envejable als seus anys, no reté el temporal.

Ens fa passar a una saleta, i des de la finestra podem veure la cortina d'aigua de pluja que cau sobre l'empedrat. M'explica que per recomanació medica ha d'estar uns dies de repòs, ja que ha tingut molèsties en un dels seus ulls, i ell, obedient, així ho fa.

Juan de Porsellanes, assentat en l'engronsadora, oferix una imatge tranquil·la, de persona major. Quan parla, amb un raonament lúcid, explica al detall el que vol expressar amb una veu alta i clara, que fa pensar, que amb uns quants anys menys seria un home impetuós i inquiet, ell, durant la conversació així es recorda.

Té en l'actualitat huitanta anys, quatre fills i deu néts. Els seus fills Juan i Pepe, són els que gestionen en l'actualitat l'empresa familiar Juan Porsellanes, S.L.. Considera que la seua professió va ser la de promotor urbanístic.
Juan de Porsellanes i Vicent Ibañez

Al contrari del que podria parèixer, ell, no s'ha jubilat, no, ha creat una empresa que gestiona i produïx productes com ara, oli, vi i mistela. Posseïx una finca de 3.000 negades situades en la vall de Travadell, anomena “El Calibet”, la qual pertany a quatre termes municipals, sent el principal el de Miñaneta, en la comarca del comtat. Practica una agricultura ecològica. Enguany preveu arreplegar una extraordinària collita d'olives, les quals, després de passar per les instal·lacions que posseïx en els locals de l'avinguda del País València, a Benissa, es transformaran en oli que comercialitza amb el nom de Calibet. Des de fa tres anys comercialitza la producció de vi, la qual xifra en 200.000 botelles. Comercialitza un vi blanc denominat “la Merina”, i tres negres, “Mas de Caraïta”, “Entrepins” i “Agulló”. Es pot degustar el seu vi en molts bars o restaurants, alguns coneguts, des de Gandia a La Vila Joiosa. Enguany, a pesar de la crisi, la qual ha provocat que el celler este més ple d'allò més habitual, ha aconseguit col·locar en el mercat alemany 2.000 botelles. Sobretot recalca que tots els seus productes són ecològic.

Li plantege el motiu de la visita, en ella pretenc conèixer la seua visió de la gestió en la portada d'aigües a Benissa. Ell és un dels quatre membres vius, de la corporació Municipal que el dia 29 d'abril de 1964, va aprovar “l'adquisició de 500 participacions” d'un pou ubicat en el terme municipal de Benidoleig, anomenat Pou Cami Sanet.

Recorda Juan que la corporació que va fer possible allò, estava formada per un grup d'amics, els quals formaven un equip.
Juan de Porsellanes y Pepe Pellicer
Pou Cami Sanet - Benidoleig
Es va presentar com a regidor (1963-1971) amb 33 anys, el van espentar a presentar-se, per el que en aquell moment es deia el terç familiar. La població de Benissa podia triar d'una llista tres persones de les nou que formaven la corporació. L'alcalde era designat directament per l'autoritat provincial i havia de pertànyer al partit únic Moviment Nacional.

L'Ajuntament econòmicament es trobava en estat molt precari, no es podia pagar ni a l'agutzil, que possiblement fora en aquell temps l'únic empleat municipal. Recorda que per a pagar-li, van haver de liquidar d'una obres que s'estaven fent en aquell moment. En algun moment es va estar en perill tall elèctric, però gràcies a una martingala que l'assessor jurídic va concebre, la companyia havia de pagar per ocupar espais públics, pagament que coincidia justament amb el deute municipal.

Destaca d'aquell equip a Salvador Ivars, Domingo Iborra, Pedro Soliveres, Clemente Arjona i ell mateix. Diu que ell i Pedro Soliveres, jóvens, donaven ímpetu al grup, il·lusionant Salvador Ivars, a qui no li faltaven ganes i comptant amb la inestimable ponderació, mètode i organització de Domingo Iborra.

Havent-se presentat l'ocasió, a causa de les informacions de Vicente Far “El Practicant”, sobre el pou de Benidoleig, i la necessitat d´aquells llauradors de finançar-se, per a construir les infraestructures, i escometre la transformació de les seues terres per al reg, van negociar la compra de les participacions del dit pou.

Francisco Torres Gutiérrez “Don Paco Torres”, personatge influent a Madrid, fomenta la il·lusió en Salvador Ivars, “si es té aigua, hi haurà possibilitats de rebre ajudes estatals per a canalitzar-la fins a Benissa”.

Sense cobrar dietes ni despeses, van realitzar gestions a Madrid per a aconseguir les ajudes necessàries per a traslladar l'aigua des de Benidoleig a Benissa, En un d'aquells viatges es va produir un accident, arran del qual va morir poc després el regidor Clemente Arjona i Juan va perdre el seu cotxe, tot allò li va suposar un colp anímic.

Mentres xarrem se'n va la llum, ens quedem a fosques, només amb el so de la pluja en el carrer.

Segons compta, va ser esta primera etapa de l'alcalde Salvador Ivars, molt fructífera per a Benissa, comptava amb un bon equip. Es van obrir alguns carrers, es va realitzar la carretera de la costa que va de Benissa a La Fustera i la de Calp a Moraira, es va aprovar el primer Pla General d'Ordenació Urbana, es van asfaltar diversos carrers del nucli urbà i la portada d'aigües.

Explica que, per alguns ciutadans amb possibilitats econòmiques, es va negociar amb el Banc de València un aval bancari per a poder realitzar les conduccions a la zona turística. Ell i el seu germà José Ivars Bertomeu “Pepe Porsellanes”, estaven construint en la zona de la partida Carrio, i van acabar col·laborant en la dita iniciativa. L'encapçalava un home, que encara que d'alt llinatge, i als que en aquell temps se'ls deia el “Señoret”, era un personatge popular, pla i volgut, el seu nom José Cabrera Abargues, “Don Pepe Cabrera, al señoret del Tosal”.

Considera que la gestió del Servici ha de continuar sent municipal, perquè proporciona ingressos a l'Ajuntament, que de ser privada anirien a l'empresa concessionària. Sobre les dessaladores i aigua dessalada, opina que és molt cara i han de buscar-se altres opcions, que n'hi han.

Sona el telèfon en el saló, mentre parla, reflexione sobre allò que s'ha
conversat fins al moment. Quan torna, em diu que és Cessar, la persona que té com a responsable en la finca “El Calibet”, li ha informat de la nevada que ha caigut en la zona del Comptat.

Seguim amb una reflexió, els benisseros som o no agraïts?. Considera que en la formació que els benisseros hem rebut han tingut molta influència, els franciscans i les monges, sent esta formació molt superior als pobles del nostre al voltant. No obstant això, considera que no hem reconegut prou als què han treballat pel poble.
Opina que un polític hauria d'exercir durant huit anys, i creu que en la segona etapa de Salvador Ivars, este no tenia equip i el seu final va ser quelcom traumàtic. Considera vergonyós el tracte que algunes persones li dispensaven quan este ja no era alcalde.

El personatge benissero més gran, per a ell és, el Pare Melcior de Benissa, del que ha llegit molt. Va tindre l'honor de formar part de la comissió organitzadora del centenari, durant l'alcaldia de Salvador Ivars.

Comentem sobre el successor de Salvador Ivars, José Ivars Ivars “Pepe Ivars”, que va ser consogre seu. El qualifica d'home bo, just i incapaç d'aprofitar-se de ningú. El seu caràcter no acompanyava als temps que li van tocar viure.


Acabada la nostra xarrada, ens fa passar al saló, decorat, entre altres, amb dos quadros dels seus néts, pintats per ell. La seua esposa Rosario ens ha preparat una botella de vi negre “Mas de Caraïta” del 2007 (Tempranillo-Syrah-Garnatxa) del celler de la seua propietat i uns rotllets d'anís. Brindem amb este vi, al què Juan diu li ha donat la vida. El vi és excel·lent. Juan parla del seu vi, dels seus néts, de les memòries que vol escriure, és un home satisfet, que viu la seua ancianitat amb una gran activitat, dedicat a traure producte a la terra, ara que ningú vol treballar-la i tanta terra erma hi ha.

Al acomiadar-nos, quedem a repetir la trobada per a aclarir o ampliar la informació que necessite, i com no, prendre una altra copa del seu excel·lent vi.