Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 Espanya d e Creative Commons SI COPIES, CITA L´AUTOR. Des de juni de 2010, es publica esta pagina. El us dels textos estan subjectes a usos no lucratius. Les imatges de les quals no es cita la procedència són creades per nosaltres. En cas contrari, estan enllaçades a les webs de procedència. Podeu divulgar, difondre, fer ús del que aquí hi ha... però si us plau, no costa res dir qui és l'autor. No fer-ho, és atribuir-se un mèrit que no pertoca.
___________________________________________________________________________________________

dilluns, 30 d’abril de 2012

POT SER. El primer dia.

Gener de 1976. El protagonista complix 18 anys. Amb antelació més que suficient, s'ha matriculat en l'Autoescola. No vol perdre ni un dia, des de la seua majoria d'edat, fins a obtindre el permís de conduir.

Encara que en els estudis, per a res havia destacat, quan l'assumpte era del seu interés, no ho parava ningú i feia qualsevol cosa per aconseguir-ho. El permís de conduir va eixir a la primera. Aurelio Rodríguez havia sigut el seu professor i el Seat – 600, el seu vehicle de pràctiques.


Seat 600


El dilluns 2 de febrer, després d'aprovar la prova teòrica, es realitza la prova pràctica per un circuit semi-urbano. La cama esquerra, la de l'embragatge, tremola cada vegada que es posa en tensió. Perill que es pare el vehicle. Ara també li tremola però no és pels nervis.

- No. Esta molt bé, no hi ha errors – diu Aurelio somrient - açò està aprovat.
Abans d'eixir d'Alacant, ja se sap qui va aprovar i qui deurà tornarà per a intentar-ho una altra vegada.

Bona notícia i una altra que li espera a l'arribar a casa. El dilluns dia 9, té que presentarse en l'Ajuntament, comença el seu treball en el Servici d'Aigües Potables de Benissa. Condicions?. Xic per a tot.
Antic Ajuntament
El dia assenyalat, molt arregladet, com de dia de festa, Vicent baixa la costereta del convent, preocupat, com sempre que ha de començar a tractar amb altres. Per a ell és un esforç important començar una conversació amb un desconegut. I ell sap que són més d'un els desconeguts què coneixerà eixe dia. A més, això de xic per a tot, tan genèric, uf! … No sé, ja veurem on ens porta.

En la polleguera de la porta de l'Ajuntament, vestit de mariscal, Juan Molina, seriós i amb un cigarret en la boca. Vicent, acoquinat, li pregunta on estan les aigües potables.

- La porta del costat, eixa de metall.
Puja lentament, la porta està tancada i no sap a qui es va a dirigir, que cara tindrà i com li ha de parlar. Entropessa amb una argolla ancorada en la vorera. Per uns segons es veu besant la vorera. Té temps per a agarrar-se a un barrot de la reixa. Això li evita el morreig matutí amb una vorera. Vaja pla!.

Quan vacil·lava, per darrere, sent una exclamació:

- ¡ Virgen María !. Puríssima Xiqueta !. Este chico se va a matar. Mira que lo tengo dicho, esa argolla un día nos da un disgusto.

Trini ve de la missa de huit. Urgent, amb el cap inapreciablement decantat, i amb una semi-sonrisa, pregunta al torbat Vicent:

- ¿ Donde vas?. Casi te matas. ¿De quien eres tu?. La argolla la tenían pera atar los toros antiguamente, ahora no hace falta, pero mira, el concejal aquel se le ocurrio conservarla, y ahí esta para darnos un día un disgusto.

- Vaig a l'oficina d'aigües potables.

- Ah. Eso es aquí. Ven, ven.
El novell, adquirix un color roig sang encesa, davant de la recent visió de la presència militar de Juan Molina, l'enrogiment de l'entropessó, la urgent veu de Trini, que avança la seua entrada sense deixar-ho assossegar de l'entropessó. La seua cara és un semàfor roig, i les seues cames dos juncs sacsats pels nervis davant del que desconeix.

Dóna uns passos, i Trini s'aparta, preguntant:

- Es el nuevo?. Joven, sí que es.
- Si, si, Trini, és el nou.

Davant de la porta una taula metàl·lica. Darrere un home de mitjana estatura. La seua cara seriosa, causa més nervis al protagonista. Quan s'acosta a la taula de Pepe Ivars, sonen els seus passos sobre un sòl de fusta desgastat. En la taula, un paquet de Boncalo ja començat.

- A veure xaval. Tu eres Vicente?.
- Sí senyor.
A la seua esquerra, algú observa l'escena, ho mira i ho recorda dels seus anys de primària en les Escoles Graduades.

Joaquín Castells, darrere d'una fila de carpetes, al veure's observat pel novell, fa un gest d'alçament de celles, que el nou rep com una salutació de benvinguda.

Ràpidament, observa que hi ha dos personatges més. Estos, han quedat a la seua esquerra i darrere, i que a l'entrar, amb la seua mirada al front, no havia reparat. Té temps a observar les seues fraccions i la seua postura.

U, Francisco Crespo “Ferrero”, està embolicant un cigarret, amb mans quelcom tremoloses. Està molt prop de la taula de Joaquín, allí hi ha un cendrer verd ple de puntes de cigarret. Ha començat una conversació, la qual pareix, és continuació de la interrompuda per Trini i la seua entrada. No s'està dirigint a ningú en concret, pareix, com que les seues paraules les deixara en l'aire per a qui les vullga sentir.

Citroen AKS-400
L'altre, amb una mata de pèl blanc, amb un cigarret en la mà i les dos agafades a un costat i a l'altre de l'assentisc de la cadira. La cara li és familiar, però no encerta a saber de què. Jaime Cabrera, “Jaumet”, amb el temps, serà considerat pel novell, com son pare en la faena.

- Mira xaval. – diu Pepe- Ves amb Francisco i Jaumet, ajuda'ls en el que els faça falta.
L'endiumenjat xaval, novell i xic per a tot, amb sabates netes i la caçadora del diumenge, es va passar la mitat del dia, traient poals d'aigua d'una rasa a l'entrada del, encara no carrer, metge Pedro Crespo.
Quan aquells dos personatges, quasi tenien l'avaria acabada, va aparéixer, amb un Diane-6 color butà, Vicente Frau. El coneixia, perquè la seua esposa era cosina del pare del novell. Era un home jove, amb bigot i un ulls xicotets però molt penetrants.

Citroen DYANE 6
- Au, xe, puja.
De sobte, sense avís previ, emet el que parexia un crit o alarit, que es convertix en una imitació de tenor Alfredo Kraus. El recluta es porta un bon esglai, però aprecia que el cantant, té gust, li agrada cantar i sap del gènere:



La donna è mobile, qual piuma al vento,
muta d'accento, e di pensiero.
Sempre un amabile, leggiadro viso,
in pianto o in riso, è menzognero.


La donna è mobile, qual piuma al vento,
muta d'accento, e di pensier
e di pensier, e di pensier.

Després, durant 32 anys, va escoltar, ja sense sorprendre's, al senyor Alfredo, arrancar-se sense previ avís, amb algun ària famosa.

El xaval, Vicent Ibañez, recorda estos dies el seu primer dia de treball i als companys que va conéixer. Van ser anys d'escassetat de mitjans, personal i experiència, però que es van traure avant, per la il·lusió i la camaraderia.
Jaumet Cabrera-Fco Crespo "Ferrero"-Vte, Frau-Pepe Ivars-Vte, Ibañez-Joaquin Castells-Domingo Iborra

I mirant arrere, pensa que tot va ser bo, i el pitjor, la seua memòria va recopilar, i allò i aquells estan en caixes d'arxiu descansant.
Video on dic adeu als companys del treball


1 comentari:

de ha dit...

Loli diu en un correu: M'ha encantat. Gràcies. Gràcies per tot el que de tu he deprés. Fa 17 anys i mig, em van traslladar aquest Departament. Al llarg del temps vaig passar de voler saber el justet, a implicar-me al cent per cent. Tot el que d'aquest departament se, m'ho has ensenyat tu, amés de camarada sindical, company i cap del departament, eres un dels millors amics que tinc i el trobe molt a faltar.

Loli