Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 Espanya d e Creative Commons SI COPIES, CITA L´AUTOR. Des de juni de 2010, es publica esta pagina. El us dels textos estan subjectes a usos no lucratius. Les imatges de les quals no es cita la procedència són creades per nosaltres. En cas contrari, estan enllaçades a les webs de procedència. Podeu divulgar, difondre, fer ús del que aquí hi ha... però si us plau, no costa res dir qui és l'autor. No fer-ho, és atribuir-se un mèrit que no pertoca.
___________________________________________________________________________________________

dijous, 30 de juny de 2011

POT SER. La font i el safareig del Pou d´Avall

Com ja he deixat escrit en algun lloc, el meu territori juvenil era la Costereta i la Placeta del Convent. Els carrers, pare Zacarías, Ample (sant Josep) i Escoto, a més de la placeta, eren segurs, fora d'ací, ja era territori ignoto i podia comportar possiblement algun esglai o carrera.

Les eixides d'aqueix cercle eren esporàdiques, i quasi sempre marcades per una necessitat, no per un desig d'aventura o conquesta. Complíem encàrrecs, o visitàvem familiars. Si era en grup, encara que anàrem dos, ja era un avanç per a la nostra tranquil·litat.

Amb tot l'anterior no vull dir que hi havia un estat de regnes de taifas, solament que endinsar-nos en carrers, on no teníem amics ni coneguts, en trobar-nos amb els naturals del carrer o zona d'influència, produïa cert desassossec en el visitant i desconfiança en el resident. Es produïen certs altercats i amenaces, que sempre sorgien d'un capitost, al que tots coneixíem, i al que els de la seua zona seguien i obeïen.

I algun de vostès, pacients lectors, preguntara:

- Aquest on va amb aquesta historieta?.

Doncs la veritat és que m'anava al paratge del Pou d´Avall. Recordava aquests dies les poques vegades que he estat en el paratge i que en els meus temps de criatura era impensable, i si alguna vegada vaig ser, va ser acompanyat.

El paratge del Pou d´Avall, ho visitava el dia 26 de juliol de reüll, i era aqueix dia perquè és la festa de santa Ana, i per a arribar allí, era la ruta natural. Tots complíem amb la tradició d'anar a berenar a la festa.




La meua mare preparava “Coques amb mullador”. Preparava un cabàs i allí organitzava tot el necessari per a acompanyar les “coques”. La caminada des de la Costereta del Convent a santa Ana, era bastant amena , estàvem frescos i teníem ganes d'arribar. Pel camí en passar per la font i el safareig del Pou d´Avall, ho fèiem amb pressa i precaució, ja que em donava molta por passar per aqueix camí. Àdhuc avui em dóna mal cos. El terraplè que hi ha des del camí a baix, ho veia, amb la meua mirada de xiquet, molt profund i ple de mala herba. Els meus pares ens havien advertit, no se si perquè paràrem quiets i no férem maldats, que allí s'havia ofegat un xiquet.

Mes avant, quan ja les colles no afectaven al meu ànim ni la meua ruta, visitava el Pou d´Avall amb certa freqüència, era un bon lloc per als cigarrets furtius.

Temps arrere, llegint el que diu Bernat Capó en el seu llibre “El rossinyol del Pou d´Avall:


"I té una altra virtut, la mes important, i és que vol tant la llibertat i amb tant fervor, que prefereix la mort a l'esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i menjar segur. En açò s'assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els lleven la seua ben mes preuat, perden la il·lusió i deixen que aquesta es vaja extingint, lentament i inexorablement. No oblideu mai que els éssers vius naixen lliures i lliures han de morir".

Aquests dies, visitant el paratge, veig que els voltants de la font i el safareig semblen territori de guerra. Enderrocs, excavacions a mitjà acabar, mala herba, camins equívocs, etc.


Video de la font del Pou d´Avall i del safareig

Llavors, mirant el paratge central, font-safareig, net i endreçat, i que en temps va ser inassolible per la por a les colles, i en un altre ho va anar de llibertat i esbarjo, comprenc que el Rossinyol anhele la llibertat i eixir a tota marxa d'aqueix territori per si algun míssil s'escapa i li socarren sota els enderrocs i el farcit.

dimarts, 28 de juny de 2011

POT SER. LES FONTS DELS MEUS RECORDS - La font y llavador d´Orxelles

(Escrit publicat al llibre de les festes de la Puríssima Xiqueta del any 2011)

ELS PRIMERS CONTACTES AMB L´AIGUA SORGIDA DE LA TERRA.

Fins a finals de l'any 1968, a Benissa, a més de les cisternes que cada casa tenia, i en les què s'acumulava l'aigua de pluja, hi havien altres formes d’abastament que completaven les distintes necessitats, que no eren moltes, sobretot pel fet que la rentadora, la dutxa, i el wàter amb cisterna no estaven instal•lats, i fins i tot podríem dir que no eren coneguts per la població en general.

Per a complementar les necessitats d’aigua, existia la figura de “l’aiguader”. Aquest, s'havia especialitzat en el transport d'aigua des de les fonts fins a la població, i anava oferint el producte pels carrers. La càrrega la portava una burra als seus lloms amb un artefacte que anomenaven “anganells”, i en el seu interior, encaixats, estaven els cànters plens d'aigua.

La meua iaia, la “iaia” Àngela i la meua tia Rosita, al meu parer, tenien tres creençes clares que eren: la Puríssima Xiqueta, el metge Juan Burguera i l'aigua de la font d'Orxelles.

Aquestes dos dones eren unes assídues de la font d'Orxelles. Dos vegades per
setmana com un passeig, amb les seves garrafes de vidre verd recobertes de canya fina trenada, anaven a la font. L'aigua era per a beure; no sé si creurien que tindria propietats curatives, però l'aigua d'Orxelles no faltava en sa casa.
Jo era un xiquet a qui li agradava anar a casa de la seua iaia, seia en el taller de sastreria del seu oncle i mantenia una conversació amb ell i la tia Rosita, mente els meus ulls es dirigien a les boniques hortènsies que sempre hi havien i hi han en el balcó. Per això, alguna que una altra vegada, coincidia que aquestes dos dones se n’anaven a la font d'Orxelles i jo me n'anava amb elles.
Em costava un poc decidir-me a anar, a causa de l'estat del camí, que era molt llarg, pedregós i costerut, però d'altra banda, gaudia de la companyia de les dos i, a més, gaudia de les distraccions que teníem pel camí.
La meua iaia i la tia Rosita aprofitaven l'eixida per a fer alguna compra i en passar pel carrer Ample (carrer sant Josep), era més que probable que entraren en la botiga de Ramiro. Allí, la seua dona Marieta Capó, venia amb molta gràcia una verdura molt fresca i molt ben presentada. A mi, en aquell moment m'agradava poc la verdura, cosa que d'altra banda, no era estrany donat que ja se sap que a la joventut les verdures poques i lluny.

Seguint el camí cap a la font podíem passar per la botiga del tio Pepe “El Rull”, que era, també, la botiga on ma mare comprava quasi tot el que feia a falta a casa per a menjar. Els súper-híper, no existien, i tampoc es comprava per a tota la setmana. La compra era diària, es comprava cada dia el que feia falta. Aquesta assiduïtat era el que enfortia els llaços del veïnat. Tots sabien de tots i l'ajuda, la companyia i el suport estaven sempre presents. Hui en dia, porta amb porta, poden viure dos famílies i desconéixer-ho tot absolutament entre elles. Jo em quede amb la primera opció, encara que difícilment podríem recuperar en l’actualitat eixe temps passat.

La Costereta del Convent
El tio Pepe “El Rul” era per a mi una persona molt coneguda perquè a més de la botiga, al cap del carrer, també tenia davant de ma casa, una cotxera on durant un temps va tindre un galliner, i al llarg del temps hi anava aparcant els diferents vehicles que es comprava.

Amb el temps eixa cotxera la va heretar la seua filla Paquita. El seu marit, Paco “La Parra”, va seguir amb la tradició i tenia allí una sèrie de vehicles antics que anava polint cada dia en companyia del seu fidel gos King.

Fins que vaig distingir el que eren els graus de consanguinitat, creia que la família del tio Pepe “El Rull” eren família meua, ja que la relació era de molta proximitat. La seua dona, la tia Francisca, i la seua germana, la tia Concha, eren germanes del franciscà pare Zacarías, el nom que té el meu carrer. Aquest, va ser assassinat en la guerra insensata de 1936.

Recorde molt bé que la primera televisió que vaig veure, va ser en sa casa on vam poder viure la retransmissió de la boda de Balduino i Fabiola, reis de Bèlgica, el dia 15 de desembre de 1960. Tenia, per tant, dos anys d'edat.

Pasqualeta “El Rull”, hereta la botiga dels seus pares, la botiga del meu carrer, la botiga on jo aniria milers de vegades. Casa “El Rull”, era el centre d'avituallament del barri del Convent.
Alguns de la Costereta del Convent

El carrer d’Orxelles era entonces, el carrer de la Santíssima Trinitat. Hi havien allí dos parades, una era la fusteria del tio Ángel “la gata” (encara que els seus fills són coneguts pel malnom “Marto”), ja que si es trobava en la porta de la seua fusteria, sempre tenia conversació i un llapis darrere de l'orella. Les portes de sa casa estaven pintades de verd, quasi sempre obertes, i el banc de fuster estava molt a prop del carrer. Si la porta estava tancada, com que tenia vidres, es podia veure què treballava.

Per a la saladura, la botiga de “les Serretes”: la “melva”, la “pelleta”, el “bull” i el “tosilao”. En aquells temps a la saladura no se li donava importància, ni es ressaltava la seua exquisitat. Els preus eren sensats i el procés d'assecat era natural. Hui, vaja vosté a saber quins productes i pocions es necessiten perquè el procés s'accelere i no parlem dels preus que arriben a tindre alguns dels esmentats, i tot això, si els trobes.

La botiga la regentaven dos germanes i jo la coneixia bé, ja que ma mare, quan s'acostava el dissabte, m'enviava a comprar la saladura que posava junt amb els altres ingredients que conformaven les “coques amb mullador”. Què bones estaven!. Quan ma mare feia les “coques amb mullador” era una festa, i estic segur que ningú, ningú, les farà mai millor que ella.

En el trajecte estava la gasolinera del tio Muñoz, a la qual, a vegades junt amb elles i altres manat, anava a comprar gas-oil que es feia servir per a infinitat de coses. Em cridava molt l'atenció que qui atenia i servia a la gent era una dona a qui anomenàvem “María la gasolinera”.

Creuar la carretera general no representava cap perill, el trànsit era escàs i el pas de vianants no feia cap falta. En creuar i passar pel mateix pas estret pel qual hui accedim al barri de la Capella, ens trobàvem amb un tanca de portes metàl•liques grandíssimes. Al seu interior es trobava una de les grans instal•lacions dedicades a la ramaderia i l’agricultura d'aquell temps. La vaqueria de Pepe “Bonifacio” era més que això: tenien gallines i venien ous, tenien vaques i venia llet, adobs, raïm, i fins i tot va tindre un camió “tràiler”.

Per a la selecció de les grandàries dels ous, i la seua comercialització, es comptava amb un sistema molt curiós. Una taula redona amb claus al voltant de la seua circumferència, amb diferents separacions coincidents amb les grandàries que es volien seleccionar. A més, la taula estava plena de claus que formaven una espècie de laberint, pel qual cada ou, segons la seua dimensió, anava prenent el seu camí corresponent arribant a un recipient amb els seus company de la mateixa grandària.

També era un magatzem d’adobs on anualment mon pare comprava el material suficient per adobar els camps de la partida de Canor i de Berdica. Sacs de ferro, amoníac, “Boy”, “guano” i “15-15-15”.

Però l’estrella del lloc era la vaqueria. Tenien en les instal•lacions diverses vaques, no recorde el número. Eren enormes. Blai es dedicava a la seua cura, munyir-les i repartir la llet per les cases que estaven abonades. Anava de porta en porta amb una lletera gran. Mesurava la llet amb una mesura de litre o mig litre. Algunes temporades, en les què Blai no passava, havíem d'anar a la vaqueria a arreplegar-la. Jo anava amb una lletera d'alumini lluent, de litre i mig. A vegades havia d’esperar perquè munyira la vaca que estiguera en el torn i una vegada acabada eixa fase, omplia la meua lletera amb una llet blanca, tèbia i olorosa. Blai omplia la meua lletera amb la mesura la quantitat que teníem emparaulada. De camí a casa, no podia resistir anar provant la llet calenteta i gustosa. Quan arribava ma mare es quedava mirant, i crec jo que pensaria que Blai la cisava aprofitant-se del xiquet.

La costa d'Oxelles era un vertader camí de cabres en algunes èpoques de l'any, estava plena de solcs fets pel córrer de l'aigua de la pluja, i pedres soltes que feien difícil caminar. Si per baixar estava malament, la pujada era una odissea.
No entenia, i mira que li donava voltes en el cap, per què tenint la cisterna a casa, una pica de llavar al costat, i que quan llavaven podia veure qui passava pel carrer de sant Sebastià, perquè tenia una finestra davant, perquè?, la meua iaia havia d'anar a Orxelles i caminar per aquell camí de cabres. Segurament que estava d'acord amb la dita que “aquell sant de lluny feia més miracle”, però no, l'aigua era per a beure i l'aigua de cisterna la considerarien de pitjor qualitat.

Quan arribàvem a la font, em meravellava el doll que eixia de la paret. Jo em preguntava: “Quina cisterna més a dalt estarà clavillada i perdrà l'aigua?”.
Què fresca i quin soroll tan harmoniós.

La meua tia omplia les garrafetes i es paraven un poc a descansar, ja que per davant teníem la pujada de la costa. Durant aquest temps de descans, la meua iaia arreplegava flors d'un gesmil blanc, una flor que quan la veig o sent la seua olor em recorda tant a ella.

Amb la flor del gesmil feia uns xicotets ramells i els posava després enfront d'una xicoteta imatge de la Mare de Déu que tenia en l'entrada de sa casa. Però allò típic era fer-se una “bronja”, que era com una bola de flors unides per un agulla de cap, que després s’enganxava al pit.

Al voltant del llavador hi havia sempre unes quantes dones, unes estaven rentant la roba sobre la pedra i, de tant en tant, amb la mà la mullaven i seguien rentant-la i donant-li colps. Altres estenien la roba que ja tenien neta, sobre els matolls. I unes altres, feien rotgle esperant que la roba s'assecara, xarraven, a saber de qui. Ma mare deia d’aquestes reunions, que “a algú estaven fent-li un tratge”.

La font, el llavador i el camí d'Orxelles és el meu primer record d'una font, i cada vegada que en el meu cap ressona Orxelles, la química existent en el meu cervell, produeix un cúmul de sensacions que els meus cinc sentits, en un exercici de transmigració al passat, oloren les aromes de l'herba fresca i la terra mullada que hi ha al voltant de la font. Sent la remor de l'aigua eixir de la canella i córrer per les distintes conduccions i arribar al safareig. Assaborisc en la meua boca la frescor i la blanor de l'aigua recent eixida de les entranyes de la terra. Toque l'aigua que s'escapa d'entre els meus dits fugint lliure pels bassals naturals o habilitats per la mà del llaurador. I veig la meua iaia Angela i la tia Rosita, alegres, omplint els recipients de vidre i arreplegant les flors del gesmil olorós, que cobreix un dels marges, que rodegen el conjunt.
I a mi, curiós des de dalt, com des d’un balcó, mirant-ho tot.


Benissa, gener de 2011
******************

Desitge unes bones festes a tot el poble de Benissa

Vicent Ibañez i Mas
http://www.vicentmarroixest.cat
La font d´Orxelles: http://www.youtube.com/user/vibanezm#p/u/20/jmd_WiAAtYs


(Fragment d’un projecte de llibre inèdit, que volia titular “Pot ser”).
Vull agrair la petició realitzada pels festers de 2011, perquè aportara algun pensament al Llibre de Festes.
Vull destacar, que enguany, dos Ibáñez "Marro", aporten els seus articles.
Com ja el meu cosí recorda, en el seu article als meus avantpassats "Marro", Vicente Ibáñez Vidal, Vicente Ibáñez Capó, Vicente Ibáñez Catells y Antonio Ibáñez Capó.
Vull dedicar aquest treball a la meua benvolguda iaia Angela i la molt enyorada tia Rosita.

Fotografies de:
Vicente L.
Vicent Ibañez
Benissa en el record, s.XX – 80 anys d´historia en fotografies