La historia de l´aigua potable a Benissa i els seus personatges.

______________________________________________________________

dijous, 30 de juny del 2011

POT SER. La font i el safareig del Pou d´Avall

Com ja he deixat escrit en algun lloc, el meu territori juvenil era la Costereta i la Placeta del Convent. Els carrers, pare Zacarías, Ample (sant Josep) i Escoto, a més de la placeta, eren segurs, fora d'ací, ja era territori ignoto i podia comportar possiblement algun esglai o carrera.

Les eixides d'aqueix cercle eren esporàdiques, i quasi sempre marcades per una necessitat, no per un desig d'aventura o conquesta. Complíem encàrrecs, o visitàvem familiars. Si era en grup, encara que anàrem dos, ja era un avanç per a la nostra tranquil·litat.

Amb tot l'anterior no vull dir que hi havia un estat de regnes de taifas, solament que endinsar-nos en carrers, on no teníem amics ni coneguts, en trobar-nos amb els naturals del carrer o zona d'influència, produïa cert desassossec en el visitant i desconfiança en el resident. Es produïen certs altercats i amenaces, que sempre sorgien d'un capitost, al que tots coneixíem, i al que els de la seua zona seguien i obeïen.

I algun de vostès, pacients lectors, preguntara:

- Aquest on va amb aquesta historieta?.

Doncs la veritat és que m'anava al paratge del Pou d´Avall. Recordava aquests dies les poques vegades que he estat en el paratge i que en els meus temps de criatura era impensable, i si alguna vegada vaig ser, va ser acompanyat.

El paratge del Pou d´Avall, ho visitava el dia 26 de juliol de reüll, i era aqueix dia perquè és la festa de santa Ana, i per a arribar allí, era la ruta natural. Tots complíem amb la tradició d'anar a berenar a la festa.




La meua mare preparava “Coques amb mullador”. Preparava un cabàs i allí organitzava tot el necessari per a acompanyar les “coques”. La caminada des de la Costereta del Convent a santa Ana, era bastant amena , estàvem frescos i teníem ganes d'arribar. Pel camí en passar per la font i el safareig del Pou d´Avall, ho fèiem amb pressa i precaució, ja que em donava molta por passar per aqueix camí. Àdhuc avui em dóna mal cos. El terraplè que hi ha des del camí a baix, ho veia, amb la meua mirada de xiquet, molt profund i ple de mala herba. Els meus pares ens havien advertit, no se si perquè paràrem quiets i no férem maldats, que allí s'havia ofegat un xiquet.

Mes avant, quan ja les colles no afectaven al meu ànim ni la meua ruta, visitava el Pou d´Avall amb certa freqüència, era un bon lloc per als cigarrets furtius.

Temps arrere, llegint el que diu Bernat Capó en el seu llibre “El rossinyol del Pou d´Avall:


"I té una altra virtut, la mes important, i és que vol tant la llibertat i amb tant fervor, que prefereix la mort a l'esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i menjar segur. En açò s'assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els lleven la seua ben mes preuat, perden la il·lusió i deixen que aquesta es vaja extingint, lentament i inexorablement. No oblideu mai que els éssers vius naixen lliures i lliures han de morir".

Aquests dies, visitant el paratge, veig que els voltants de la font i el safareig semblen territori de guerra. Enderrocs, excavacions a mitjà acabar, mala herba, camins equívocs, etc.


Video de la font del Pou d´Avall i del safareig

Llavors, mirant el paratge central, font-safareig, net i endreçat, i que en temps va ser inassolible per la por a les colles, i en un altre ho va anar de llibertat i esbarjo, comprenc que el Rossinyol anhele la llibertat i eixir a tota marxa d'aqueix territori per si algun míssil s'escapa i li socarren sota els enderrocs i el farcit.